4.1 Pensament crític i cultura general aplicada

Exemples resolts

Text T20 per a la pràctica: article periodístic

Text original creat per a aquest curs. L’entitat i les xifres són imaginàries.

Dades i opinions sobre el mòbil: com no confondre-les

1. Sobre els hàbits tecnològics, tothom té una opinió, i això és normal: tots fem servir un telèfon, un ordinador o una consola. El problema comença quan una opinió es diu amb tanta seguretat que sembla una dada. En aquest article defensaré que, davant de qualsevol afirmació sobre tecnologia, convé fer-se dues preguntes abans de creure-la: «es pot comprovar?» i «qui ho diu i amb quines proves?».

2. Comencem pel que es pot comprovar. Segons un informe de l’Observatori Digital de Vilaclara (entitat fictícia; dades simulades), el 2025 la població adulta d’aquell municipi imaginari va dedicar una mitjana de dues hores i quart diàries del temps d’oci a les pantalles. Aquest tipus d’afirmació és verificable: hi ha una font, una població, un any i una unitat de mesura. Es pot discutir com es va fer l’enquesta, però no que la dada tingui una forma comprovable. Això permet a qualsevol lector demanar el document i revisar-ne el mètode.

3. Un segon exemple, també simulat: el mateix informe afegeix que el 60 % dels enquestats creu que dorm menys del que voldria. Convé notar què mesura aquest percentatge: una creença declarada, no el son real. Ens diu què pensen les persones, no quantes hores dormen. Una enquesta de creences és útil, però només per a això. Una dada pot ser verificable i, tanmateix, no respondre exactament la pregunta que ens fem.

4. En canvi, hi ha afirmacions que sonen igual de sòlides i no són comprovables. «Els mòbils han destruït la conversa» o «abans la gent era més feliç» són valoracions: no tenen unitat de mesura ni es poden contrastar. No són inútils: expressen una preocupació, i això és legítim. El problema apareix quan es presenten com si fossin fets i, sobretot, quan se’n deriven decisions.

5. Entre el fet i l’opinió hi ha una categoria intermèdia: la hipòtesi. «Potser dormim menys perquè mirem més el mòbil abans d’anar al llit» és una hipòtesi: té sentit i es podria comprovar, però encara no s’ha comprovat. Qui la presenta com a conclusió fa un salt que les dades no permeten.

6. Sovint la confusió ve d’una font mal valorada. Un titular com «Els joves pateixen una crisi de concentració» pot venir d’un article d’opinió, d’una enquesta d’una empresa que ven aplicacions o d’un estudi acadèmic, i cada origen demana un nivell de confiança diferent. Per saber-ho convé mirar tres coses: qui signa, quines dades aporta i si algú independent les ha revisat. Imaginem dos titulars sobre el mateix tema. El primer diu: «Un informe fictici de l’Observatori Digital de Vilaclara registra una mitjana de dues hores i quart diàries de pantalles». El segon: «Les pantalles ens han robat el temps». El primer es pot discutir amb dades; el segon només es pot compartir o no. No és que el segon no tingui valor com a reflexió, sinó que no és una dada, i qui el llegeix hauria de saber-ho.

7. Algú pot objectar que tanta cautela és excessiva: que la vida quotidiana no permet comprovar cada frase i que l’experiència personal també és una prova. Té raó en part. L’experiència personal és una dada sobre un cas, i serveix per formular preguntes; però no n’hi ha prou per generalitzar. Del fet que a mi em distregui el telèfon no es dedueix que a tothom li passi, ni que passi pel mateix motiu.

8. No es tracta de desconfiar de tothom, sinó de posar cada afirmació al seu lloc: una dada amb font és una dada; una impressió és una impressió; i una hipòtesi és una pregunta que encara es pot comprovar. Quan s’ha fet aquest petit exercici, la conversa sobre la tecnologia guanya claredat, i també una mica de calma.

Text T21 per a la pràctica: comunicació pública simulada

Text original creat per a aquest curs. El municipi, la consulta i totes les dades són inventats.

Consulta sobre mobilitat a Vilaclara (comunicació simulada)

1. L’Ajuntament de Vilaclara, municipi fictici, ha fet durant tres setmanes una consulta en línia sobre mobilitat, anunciada a la pàgina web municipal. Hi han respondut 412 persones, la majoria entre l’1 i el 21 de març. (Totes les dades d’aquest text són inventades.)

2. El 68 % de les persones que han respost diu que va a la feina en cotxe. A més, als barris amb més carrils bici hi ha més ús de la bicicleta: entre els barris amb més de dos quilòmetres de carril per cada mil habitants, el 18 % dels enquestats declara que pedala cada dia; entre els altres, el 6 %.

3. L’Ajuntament en conclou que «la consulta demostra que els carrils bici fan que la gent pedali més».

4. Com a propostes, l’Ajuntament planteja ampliar els carrils bici a tres barris, millorar la freqüència dels autobusos i instal·lar aparcaments per a bicicletes. El cost conjunt de les tres propostes encara no s’ha publicat.

5. L’Ajuntament reconeix que la consulta es va difondre només per xarxes socials i per correu electrònic, i que les persones de més de 70 anys hi han respost molt poc (menys de l’1 %). També admet que no es va preguntar per l’edat ni per la distància fins a la feina. Afegeix que revisarà els resultats amb una nova consulta presencial.