3.2 Accentuació, dièresi i convencions gràfiques

Teoria

Els criteris de 2025 i 2026 incloïen errors com la tilde d’una esdrúixola, la dièresi d’un verb, la contracció de «de + els» o l’apòstrof d’un article davant d’una u àtona. En totes les justificacions, cal dir per què: la paraula és plana o esdrúixola, la «i» forma hiat, l’article no s’apostrofa davant d’una vocal àtona. Aquí tens les regles per fer-ho.

Síl·laba tònica i classificació en agudes, planes i esdrúixoles

La síl·laba tònica és la que es pronuncia amb més força. Segons la posició, la paraula és aguda (última síl·laba: ca-FÈ), plana (penúltima: CA-di-ra) o esdrúixola (antepenúltima: MÚ-si-ca).

Comprovació: per classificar, pronuncia la paraula exagerant la síl·laba forta i compta-la des del final.

Regles generals d’accentuació gràfica

Exemple de justificació: «Fàcil és plana acabada en consonant (-l), per tant porta accent.»

Accents oberts i tancats; accents diacrítics vigents

L’accent tancat (é, ó) i l’obert (è, ò) són dos sons diferents. Cal memoritzar els mots freqüents: tancat en també, bé, sé, té, cançó; obert en què, perquè, cafè, vostè, això, mòbil.

Els diacrítics distingeixen mots idèntics. Entre els que es mantenen hi ha: bé / be, és / es, té / te, sé / se, sí / si, més / mes, què / que, són / son, mà / ma. Ja no es fan servir formes com dóna (cal dona) o fóra (cal fora). Consulta el diccionari de l’IEC per a la llista completa.

Diftongs, triftongs i hiats

Un diftong és la unió de dues vocals en una síl·laba (aigua, veu, lluita). Un triftong en té tres (paraigua). Un hiat és la separació de dues vocals en síl·labes diferents (país, veïna, raïm). Per marcar un hiat, es fa servir accent (si la vocal tònica ja l’exigeix per la regla general: país) o dièresi (si no).

Ús de la dièresi i excepcions principals

La dièresi marca l’i o la u que formen hiat amb la vocal anterior quan no hi ha accent gràfic: veïna, raïm, heroïna, diürn. També apareix a güe, güi, qüe, qüi quan la u es pronuncia (aigües, pingüí, qüestió).

Excepcions: els infinitius en -uir, -air, -eir no porten dièresi (construir, produir, conduir); sí que en porten alguns derivats i formes (produïm, produïu, produïa, produït).

Apostrofació d’articles i de la preposició «de»

El, la i de s’apostrofen davant de vocal o de h + vocal: l’home, l’hora, d’aigua, d’ous. Excepcions per a l’article la: no s’apostrofa davant de i o u àtones (la universitat, la unitat, la història), ni davant del numeral una quan és una hora (la una). La preposició de s’apostrofa sempre: d’història, d’universitat.

Casos particulars d’apostrofació davant d’i/u àtones i sigles

Atenció a les parelles: la universitat, però l’universitari; la unitat, però l’única; l’hora però la una (hora). Els numerals s’apostrofen davant de vocal: l’1 de maig, l’11 de setembre; però la una del migdia.

Contraccions al, del, pel, als, dels i pels

A + el = al, de + el = del, per + el = pel, a + els = als, de + els = dels, per + els = pels. No hi ha contracció amb la ni les, i tampoc quan l’article s’apostrofa: a l’hospital, de l’escola. Error freqüent: a el hospital, de el nen.

Guionet en compostos i pronoms febles; escriptura de prefixos

El guionet uneix el verb i els pronoms febles enclítics (dona-m’ho, fes-ho, veure-us, portar-hi), i els numerals compostos (trenta-dos, vint-i-un, quatre-cents); però seixanta mil, sense guionet. Els prefixos s’escriuen units a la base (antivirus, multicultural, semicercle).

Majúscules i minúscules: noms propis, gentilicis, càrrecs, títols i institucions

Majúscula: noms propis (Girona), institucions (la Universitat de Barcelona, el Parlament). Minúscula: gentilicis (els catalans), càrrecs (la presidenta), dies, mesos i estacions (dilluns, març, primavera), i noms comuns. En els títols d’obres, només la primera paraula i els noms propis (La plaça del Diamant).