3.4 Morfologia verbal i usos del verb

Teoria

Els errors verbals són freqüents a la Secció 3: al model de 2025, «tenien que» va ser corregit en «havien de» i «dieu» en «digueu»; el verb produir va rebre un error de dièresi. Cada correcció demana una justificació amb el nom del temps o del mode. El text T17 (unitat 3.1) en conté exemples correctes.

Persona, nombre, temps, mode i aspecte verbal

Una forma verbal té persona (1a, 2a, 3a), nombre (singular o plural), temps (present, passat, futur), mode (indicatiu, subjuntiu, imperatiu) i aspecte (acció acabada o en curs). Exemple: vam cantar és 1a persona plural, perfet d’indicatiu (acabat); cantàvem és imperfet (en curs).

Present, passats i futur de l’indicatiu

Present: parlo, parles, parla, parlem, parleu, parlen. Passats: perfet perifràstic (vaig parlar), perfet compost (he parlat), imperfet (parlava). Futur: parlaré. L’imperfet descriu el fons; el perfet explica el fet puntual.

Subjuntiu present i imperfet: usos habituals

El subjuntiu apareix després de verbs de voluntat o influència (vull que vingui), de perquè final (t’ho dic perquè ho sàpigues), d’encara que (encara que plogui) i de cal que (cal que vinguis). Present: que digui, que pugui, que vagi, que parli. Imperfet: que digués, que pogués, que vingués, que parlés.

Condicional irreal: si + imperfet de subjuntiu, i condicional a la principal: Si tingués temps, vindria.

Error freqüent: Si tindria temps, vindria (condicional dins de la condició).

Condicional i imperatiu

Condicional: diria, podria, faria, aniria. Imperatiu afirmatiu: parla, parleu; digues, digueu; fes, feu; vés, aneu. L’imperatiu negatiu fa servir el subjuntiu: no parlis, no parleu, no diguis, no vagis.

Infinitiu, participi i gerundi; concordança del participi

L’infinitiu acaba en -r o -re. El participi concorda amb el complement directe quan aquest és un pronom feble de 3a persona anteposat: Les cartes, les he escrites; Aquests llibres, els he llegits; però n’he llegit tres.

El gerundi expressa simultaneïtat o anterioritat (Va entrar cantant). No pot expressar posterioritat (Va caure, trencant-se un braç → i es va trencar un braç) ni funcionar com a adjectiu (una llei prohibint fumar → una llei que prohibeix fumar).

Verbs regulars, irregulars i alternances ortogràfiques freqüents

Alternances: pagar → pagui, paguem (g → gu); tocar → toqui, toquem (c → qu); començar → comenci, comencem.

Perífrasis d’obligació, probabilitat i possibilitat

• Obligació: haver de + infinitiu (hem de sortir); no tenir que.
• Probabilitat: deure + infinitiu (Deu ser tard).
• Possibilitat: poder + infinitiu (Podria ploure).
• Aspecte: acabar de + inf. (fet recent), tornar a + inf. (repetició), estar a punt de + inf. (imminència).

Distinció ser/estar i usos de haver-hi

Ser expressa identitat, origen i qualitats (és alt, és de Girona); estar, estat o acció en curs (està cansat, està dormint). Haver-hi és impersonal i invariable en nombre: hi ha un llibre, hi ha dos llibres, hi havia molta gent, hi haurà una pausa; mai hi han ni hi hauran.

Correlació i coherència de temps verbals dins d’un text

Si el verb principal és passat, la subordinada ho és també: Va dir que vindria (condicional, futur en passat), no va dir que vindrà. Amb quan, tan bon punt, mentre referits al futur es fa servir el subjuntiu present: Quan arribi, ho explicaré, no quan arribarà.

Usos incorrectes del gerundi i altres construccions verbals calcades

Calcs freqüents: tenir que → haver de; a punt de + gerundi → a punt de + infinitiu; havent + participi com a adjectiu; gerundi de posterioritat. La correcció consisteix a canviar el verb per la forma genuïna i justificar-la amb el nom del temps o de la construcció.